from Econsalut at https://bit.ly/44QGOeh on May 23, 2024 at 07:02PM
He dit i repetit moltes vegades que si haguéssim d’escollir una sola mesura de salut poblacional, hauria de ser l’esperança de vida en bona salut. És la forma de combinar les dades de morbiditat amb les de mortalitat i fer-nos una idea precisa de com s’assoleix un resultat desitjable, viure anys i viure’ls bé. Sabem que això és força complicat i que darrerament hem estat més capaços d’augmentar els anys fruit dels avenços de la ciència i la tecnologia, que no pas de la qualitat de vida d’aquests anys addicionals. Des del Centre d’Estudis Demogràfics ho explicaven en un text prou aclaridor. En Salvador Macip i en Manel Esteller ho mostren al seu llibre.
Ara bé, el que no s’explica sovint és que aquestes estimacions de l’esperança de vida en bona salut estan fetes a partir de dades de percepció subjectiva de les persones enquestades. Per tant la informació obtinguda depèn d’una mostra i de que correspongui amb la realitat de la morbiditat. Sabem que això esdevé complex per dos motius, el primer és estrictament mostral. Capturar els grans riscos esdevé difícil. Recordeu allò de que el 5% dels pacients, el més greus, representa el 50% de la despesa total. Si l’enquesta no és capaç de copsar bé aquest 5%, la informació que es perd és molt valuosa. El segon motiu és molt senzill d’explicar i té a veure amb la percepció de la malaltia i els biaixos cognitius dels humans. Resulta que es va mostrar en article a Gaseta Sanitària com un 27% les persones amb malalties cròniques importants i amb condicions de salut complexes acaben dient que es troben en bona salut. I el biaix cognitiu que suporta aquest fet és la percepció selectiva i el framing entre d’altres.
Per tant, les estadístiques habituals que observem tenen aquestes mancances, no poden reflectir el que succeeix realment. Una aproximació alternativa és precisament obtenir la informació de la morbiditat poblacional a partir del diagnòstic clínic. Sabem que cal que tota la població tingui accés a l’assistència i també que malgrat això pot haver-hi biaixos i mancances de registre. En qualsevol cas, si considerem tota la població evitem el primer problema, i si utilitzem les dades de morbiditat clínica evitem el segon.
I això és precisament el que hem fet i acabem de publicar a PLOS One. Arribats als 65 anys al Baix Empordà, les dones encara viuran de mitjana 22,31 anys, i els homes 18,86. En canvi, l’esperança de vida en bona salut als 65 anys basada en morbiditat, és només de 2,43 anys per a les dones i 2,17 per als homes. No disposem d’una estimació específica per al Baix Empordà basada en enquesta de salut. Sabem que a Catalunya l’esperança de vida en bona salut als 65 anys basada en enquesta és de 10,68 anys per a les dones i 11,43 anys per als homes. Per tant l’estimació basada en morbiditat registrada dona una xifra sensiblement inferior, 8,25 anys i 9,26 anys per a dones i homes respectivament.
Ens trobem per tant amb dues metodologies, una coneguda com el mètode de Sullivan (enquesta) i l’altre basada en la morbiditat registrada. Les xifres obtingudes són substancialment diferents i convindria aprofundir més encara en el detall del que això significa. Algú hauria de pensar seriosament en introduir aquesta metodologia de la morbiditat registrada dins les estadístiques oficials.
El juliol de l’any passat deia i ara ho repeteixo:
Tant de bo en un futur proper poguem disposar de dades com aquestes per poder entendre què està passant. Per ara podem veure que en una dècada s’han augmentat 2 anys de vida, però que la proporció en estat sa ha disminuït. Aquesta és la qüestió que requereix més anàlisi. Interessa saber els factors que han portat a la disminució de l’estat de salut sa en 8 anys durant una dècada. L’èxit de la longevitat es veu minvat per una major morbiditat. Ens calen respostes.
Per ara l’article ha quedat publicat, i n’estem molt satisfets, només cal agrair tot el suport que hem rebut per arribar a assolir-ho.
Marcel Duchamp per Català-Roca
Health Econ Bot 